Com arribar a un mateix

Amadeu Anguera

Hi ha un tipus d’art que resulta terapèutic, sempre per l’artista, moltes vegades per als espectadors: l’art honest. És molt difícil fer art honest: si fer art és expressar l’interior de l’ésser humà, llavors fer art implica mirar-se a dins. I a dins està fosc, i a la foscor és on s’amaguen els monstres, i els monstres fan por.

L’Amadeu, com tothom, en té uns quants, de monstres. Morts, addiccions, éssers estimats que t’haurien d’estimar i no t’estimen. Agafi el seu trauma i ignori’l de per vida és la solució postmoderna al problema d’existir, així que tots tenim un sac ple d’aquests a l’esquena. L’Amadeu, però, fa una cosa que no tothom fa: utilitza l’art per a donar llum a aquesta foscor.

Ell no estaria d’acord amb això de que acabo d’escriure: per ell, això de fer art és inevitable. Em diu que l’art és la senzilla expressió humana, així que tot el que fas és art, d’una manera o una altra. Tots som artistes. L’únic que hi ha és crear.

L’Amadeu diu que no creu en aquestes coses que diu, que no les ha llegit enlloc ni li han arribat a través dels coneixements d’altres artistes. Diu que les ha experimentat. Em parla, sense utilitzar aquestes paraules, d’estats alterats de conciència: d’experiències traumàtiques, d’enteògens i d’art. De que tot és un procés: la vida, l’univers, l’art. Per això les seves performances i els seus dibuixos neixen, creixen i evolucionen cap a no es sap on. Diu que comença les coses i les deixa avançar; més que crear-les, si de cas, les acompanya.

L’Amadeu em recorda un altre tipus de persona, profesional del mirar-se endins i ensenyar-lo als demés per a que els sigui útil, expert en plantes visionàries i art: els xamans, els encarregats de solucionar els problemes amb els esperits de la tribu. Un xaman, com l’Amadeu ans al contrari, no diria que el que fa és art: diria que el que fa és magia. Són rituals, dances, màscares, encens. Parlar amb els deus, planta visionària mitjançant, i preguntar-los-hi què has de fer per a sanar-te. L’Amadeu és el seu propi xaman, i aquests rituals i dances els hi diu performance. La intenció sanadora és pròpia, però també aliena: vol obtindre una reacció del públic, i que aquesta reacció els faci mirar cap a dins, com va fer ell en el seu dia.

No hi ha molta diferència tampoc entre l’art i la màgia. La màgia vol provocar canvis a la realitat, en conformitat amb la voluntat del mag o encantadora, i es val per fer-ho de la manipulació de símbols mitjançant rituals, encanteris i sigils . Canvii màgia per art -art honest- i rituals i encanteris pasaran a dir-se performances i poesia, però serviran per el mateix. Agafi també la costum de posar-se les ulleres metafòriques, i veurà que tot és més senzill del que sembla. Cregui’m. I si vol veure-ho amb els seus propis ulls, acompanyi a l’Amadeu dançar al voltant de la foguera: si no veu a una persona senzilla i humil parlant amb els seus propis déus i dimonis al voltant de la foguera, li tornem els diners. Paraula d’artista.

Víctor de Miután

Disseny web: Möla! / Desenvolupament web Edgar Saumell