DEMANAR PERMÍS

Un jove novaiorquès d’ascendència grega va començar a signar al metro amb un pseudònim: TAKI. Ràpidament van sorgir-ne imitadors que intentaven destacar amb inscripcions més grans o més cridaneres. Finalment, aquesta moda va ultrapassar les parets del metro i es va escampar pels carrers. Es tractava d’una obra d’autoexaltació egòlatra o era una manera de significar-se i transcendir en una ciutat gran on la majoria dels ciutadans són només consumidors sense nom? Potser no cal que triem entre una o altra opció perquè, en el fons, un individu de la societat capitalista és tan insignificant i està tan controlat, que l’acte d’inscriure’s en el mur de la seva ciutat, sigui pel motiu que sigui, acaba transcendint com una pràctica alçurada i/o de reapropiació dels murs públics.

L’origen d’aquesta pràctica, mal que pesi a alguns, va més enllà dels anys 70 i Nova York, perquè escriure a les parets des de l’anonimat i amb la intenció de fer pensar els conciutadans o de, simplement, fer públic el teu pensament, es remunta als vestigis de ciutats antigues com Pompeia. Allà s’hi han trobat des de crítiques polítiques als eterns letrinàlia.

La reivindicació de l’espai públic i de pas com a lloc d’art comú és una de les característiques més conegudes del graffiti. A “This is not graffiti” es troba representada, molt conscientment, per Dabuten Tronko, que ens ofereix dues obres: la primera, un tríptic fet amb esprai a traç lliure sobre el display del carrer Gasòmetre; la segona, una composició (amb un motiu idèntic a l’anterior) sobre una porta tapiada del mateix carrer. Amb aquesta segona obra, Dabuten vol deixar clares quines són les propietats que, segons ell, fan que una obra sigui o no, un graffiti. Però no només és crític i subversiu en el suport de la seva obra, sinó que també tria un tema reivindicatiu: es tracta d’un tríptic que investiga les textures, les formes i els traços d’una embarcació de fusta que es desfà, que trontolla i que ens recorda, inevitablement, a les pasteres de refugiats del Mediterrani.

Podríem dir que les fustes de Dabuten són filles de dues tradicions culturals contraposades: d’una banda, la cultura underground urbana i, d’una altra, aquella benestant, fixada pel cànon. L’autor utilitza, entre d’altres colors, una combinació de tons liles i verdosos que donen al conjunt un aspecte d’irrealitat o d’atemporalitat hivernal, una espècie de suspensió de la realitat i el temps. La tria dels colors entronca l’obra amb l’estètica del graffiti; en canvi, el motiu representat es connecta directament amb el lloc comú del naufragi a la història de l’art.

A l’últim número de La Corbella, Josep Estivill dedica un monogràfic al graffiti de Tarragona, amb un recull de més d’un centenar de fotografies –llàstima que no siguin a color!, en fa una breu anàlisi i reflexions tan interessants com la següent:
“Podríem dir que el graffiti és l’expressió de la vitalitat d’una societat, de la creativitat popular fins al punt que és legítim preguntar-nos: Una ciutat sense pintades és una ciutat socialment morta? Què passa quan les problemàtiques i les inquietuds no deixen cap rastre en els murs?”

Les pasteres de Dabuten ens recorden, precisament, aquest caràcter reivindicatiu del graffiti que assenyala Estivill. I ho fa amb l’elecció dels colors, amb les connotacions de la imatge i amb la reivindicació del suport on es pinta. L’obra ens recordarà, fins el properíssim canvi d’estació d’aquí a un parell de dies, que l’art, i més concretament, el graffiti ni necessita displays ni necessita demanar permís.

Paulalba.

Disseny web: Möla! / Desenvolupament web Edgar Saumell