Ruta Diplay This is not Graffiti.

Foham Fonezs

Foham, Dabuten, Enguany i Otorcse són els artífex de “This is not graffiti”, una exposició del projecte “Display, mostra d’art al carrer”, de Laboratori Visual, als displays escampats per la ciutat de Tarragona. “This is not graffiti” pretén fer-nos repensar (al públic, però també als artistes) el graffiti com a forma d’expressió artística; i amb l’arribada de cada nova estació, els quatre escriptors de grafit −seleccionats perquè són autòctons i reconeguts− hauran de dialogar o repintar les creacions dels altres tres participants. És, doncs, una exposició que uns i altres haurem de revisitar per veure’n el desenvolupament i les reaccions dialèctiques.
Per començar a preparar aquest compromís artístic, el passat 23 de març, l’equip de Display va organitzar una ruta guiada amb els graffiters. Tot observant les obres, els artistes ens repetien “Això no és un graffiti”, i ens interrogaven amb una rialla malèfica. El títol de l’exposició és encertat, això és ben clar, perquè precisament aquesta negació és el que ens porta a preguntar-nos: doncs, què és graffiti?

1. Això és art
El juliol de l’any passat, Carla Pomerol publicava al Diari de Tarragona un article que denunciava la pràctica del grafit. Si teniu dos minuts i us interessa el tema, llegiu “Muchos grafittis y ningún castigo” perquè −potser precisament a causa d’aquesta connivència de l’autora amb la lluita dels veïns contra els escriptors de grafit−, Pomerol en reflecteix dues característiques necessàries per resoldre l’enigma que ens plantegen des de Laboratori Visual: la lletjor i la prohibició cívica. A l’article es recullen testimonis com el següent, d’un veí anònim: “Si no conseguimos parar a estos grafiteros, [els turistes que vinguin pels Jocs del Mediterrani] se encontrarán una ciudad sucia”. Però encara és més interessant el testimoni de Manel Sosa, secretari general de la Cambra de la Propietat Urbana: “los grafitis mal hechos son una lacra que ensucian la ciudad”. I després: “no se trata de un tema artístico o reivinidicativo, solamente es incivismo”. És interessant perquè recull una valoració molt tòpica, però que va a l’arrel d’aquesta visió: es diferencia, doncs, entre un grafit “ben fet”, artístic i reivindicatiu, que embelleix o singularitza la ciutat; i un altre tipus de grafit, “mal fet”, que és fruit d’un acte incívic que cal castigar perquè el resultat és lleig i embruta la ciutat.

Crec que els displays de Foham, col·locats a l’entrada de l’Espai Jove La Palmera, entrarien dins la categoria de grafit “ben fet”, és a dir, podria ser acceptat i reconegut per la societat com un bé cultural. Però dic només que ho crec, sense atrevir-me a afirmar-ho, perquè l’inici d’aquesta obra, segurament, ens va fer pensar més en aquells quadres de 3x3 monocromàtics dels museus d’art contemporani, que en graffiti. Eren dos llenços, contraposats a banda i banda del llindar de la porta i semblaven inacabats;potser perquè, de facto, ho eren: l’artista va explicar que els aniria completant fins al canvi d’estació. Durant les primeres setmanes, al voltant dels cels de Foham, fins i tot encara hi havia els plàstics protectors per no embrutar el mobiliari urbà −actitud que podríem qualificar, seguint els tòpics, de poc subversiva, de poc hip-hop−.

Així que podríem dir que la proposta de Foham era aparentment senzilla: cap escriptura, cap forma, cap missatge explícit... només un llenç degradat que anava, de dalt a baix, d’un blau sincer a un blanc indecís; com dos cels blaus de primavera, l’un contra l’altre; dos miralls. Efectivament: “allò no era graffiti” −estava anunciat que cap de les obres no ho era−, però allò que ens feia arrufar el nas no era una circumstància externa a l’obra, vet aquí el gran interès d’aquests displays: tots podíem reconèixer que allò no era graffiti per motius intrínsecs. Era la forma, era l’estètica. Perquè allò no ens recordava gens a les típiques pintades que “embruten la ciutat”.
Hi passo cada setmana, per davant d’aquests displays de la plaça Imperial i, l’altre dia, vaig haver-me d’aturar de nou davant la porta de La Palmera. Hi havia aparegut un fum gris, al centre d’un dels dos cels. La forma del fum recordava la de les fotografies de l’explosió d’una bomba nuclear. En el fons, la meva part més animal o més connectada amb la natura, desitjava que aquell trosset blau enmig de la ciutat hagués continuat intacte. Però ja hi havia passat l’home: i resulta que el fum sortia d’una xemeneia blanca i vermella. Com les de la petroquímica…
Els displays de Foham han sabut aprofitar tots els llocs comuns de l’expressió artística urbana perquè, sota una forma amable i cívica, el context s’imposi per tornar-nos a preguntar: què és graffiti?

Paulalba

Disseny web: Möla! / Desenvolupament web Edgar Saumell